Isaac Asimov

El personatge del que tracto avui, al contrari del altres, no m'ha influit com a divulgador de la ciència sinó com a autor de ficció. Més concretament, de ciència ficció. 

Deu fer més de 30 anys quan em van regalar per Reis dues obres d'Isaac Asimov: Yo, Robot (gairebé res a veure amb la pel·lícula del mateix títol) i la trilogia Fundación, Fundación e Imperio i Segunda Fundación.
Si els relats de robots em van semblar prou interessants, la trilogia de les fundacions ja em va semblar la pera. Van ser l'inici d'una relació intensa amb un gènere que actualment tinc molt abandonat però que va ser el centre dels meus gustos literaris durant més de 10 anys.

Un retrat al·legòric d'Asimov

Asimov va néixer a la recent estrenada Unió Soviètica l'any 1920 i quan només tenia tres anys va emigrar amb la seva família als Estats Units. Va tenir una important formació científica, arribant a obtenir un doctorat en Bioquímica.
Ja des de jovenet, però, es va sentir molt atret pel món de la literatura de ciència ficció i va ser un dels talents que va esclatar sota el patronatge de John W. Campbell, Jr., editor de la revista Astounding Science Fiction als anys 40. A partir d'aquesta època, el gènere va començar a madurar, donant una importància més gran a la base científica dels relats.

Asimov era una gran creador de relats curts, potser millors que les novel·les. Un d'ells, Nightfall (1941), ha estat considerat un dels millors de la història.

Nightfall a la portada de la revista de Campbell

Però apart de la seva obra de ficció, Asimov va ser un gran divulgador, tant de la ciència com de la història. Molts el consideren un dels millors. No entraré en cap debat perquè he llegit poc d'ell en aquest aspecte.

Una de les grans obres de divulgació d'Asimov

Però arrel de topar novament amb ell gràcies als vídeos de Symphony of science, he descobert alguns documents d'ell que hi ha a la xarxa la mar d'interessants, on s'observa la seva gran capacitat d'explicar-se i la seva sapiència gairebé sense límits.

D'entrada, aquesta entrevista que li van fer a TVE i que recordava vagament:

Després, la seva visió de l'ensenyament via internet abans que aquesta s'inventés (!):

Un magnífic discurs a la AHA (American Humanist Association), de la que va ser president (un càrrec honorífic) els set últims anys de la seva vida, prevenint-nos del canvi climàtic; calceu-vos bé les ulleres si voleu llegir els subtítols!:

i 

Una transcripció d'un dels seus articles, sobre la bellesa de la ciència:

I, finalment, un documental que barreja la seva biografia i obra amb els moderns avenços en robòtica:

Els Nobel de medicina

Ja vaig parlar fa un temps en aquest blog (que encara no sé molt bé com aguanto) dels premis Nobel relacionats amb Espanya (o com li vulgueu dir a aquest país que ens envolta). Vaig dir en l'entrada dedicada a Ramón y Cajal, que em dedicaria a l'estudi del Nobels atorgats fins ara.

Cal dir que això del Premi Nobel té el seu intríngulis. En principi, els de ciències es donaven a personatges que haguessin fet un important descobriment en l'any anterior. Això va dur a algunes errades històriques; en ciència, molts cops, és difícil calibrar la importància d'un descobriment fins que no han passat força anys.
Per això les presses no són bones conselleres i alguns nobels de Medicina han estat atorgats a investigadors polèmics com Johannes Fibiger o, encara més, Egas Moniz.
Això s'ha anat arreglant amb els anys i es sol esperar més temps, amb el perill que l'investigador mori abans que no se'l reconegui. 
Per altra banda, sembla força cínic, però la mort d'alguns investigadors ha solucionat algun problema. Com que el premi només pot ser atorgat a un màxim de tres persones, algunes han quedat fora en morir però han permès el premi a tres col·legues. Segurament és el cas de Rosalind Franklin, una de les grans oblidades del descobriment de l'estructura del DNA.

Rosalind Franklin amb posat de científica

Amb tots els seus defectes, ni que sigui per la fama, els nobel ens poden donar una idea aproximada del nivell de la ciència d'un país.

Els últims temps, en estones perdudes, m'he dedicat als de Medicina i Fisiologia. He separat els científics segons l'estat en el qual van néixer, aquell en el que van rebre el títol de metge o el doctorat i, finalment, l'estat en el que treballaven quan van fer el descobriment que els va dur al Nobel. Les fonts d'informació principals han estat el propi web de la Fundació Nobel i la viquipèdia.
Quan dic estat, tinc present aquell que existia en aquells moments, encara que ja no existeixi. Així apareix sovint l'Imperi Austrohunagrès, per exemple. Només he fet l'excepció amb algunes colònies, com l'Índia.

No he estat del tot exhaustiu i pot haver alguns errors (a vegades costa molt esbrinar el tercer apartat) però espero que us doni una idea general.

LLOC DE NAIXEMENT:

El país de naixement pot ser una qüestió molt anecdòtica. Alguns nobel van emigrar quan eren nens; en això han influït força les guerres que han massacrat Europa. Per tant, no ho considero massa important.
Si ens fixem en aquest aspecte i fem una classificació dels 10 primers, seria:

Estats Units		67
Regne Unit		27
Alemanya		18
França		12
Àustria-Hongria		10
Austràlia		7
Suècia		7
Suïssa		6
Rússia		5
Canadà		4
Dinamarca		4
Itàlia		4

Com veieu, degut a l'empat, hi ha 12 països. Els Estats Units arrasen, com era d'esperar. Cal destacar que la immensa majoria de nordamericans han fet carrera al seu país, molts d'ells sense moure's a d'altres llocs del Món, confirmant la potència de la ciència de l'oncle Sam. 

Destaca el cinquè lloc de l'extint Imperi Austrohungarès i el novè de l'imperi rus (cap nascut a la Unió Soviètica va guanyar el Nobel de medicina). També s'ha de dir que tots els alemanys són nascuts a l'Alemanya d'abans de la partició (i falten cinc nascuts en estats d'abans de la Unificació del 1871, com el gran Robert Koch).

Koch barallant-se amb el seu microscopi

Espanya seria al 15è lloc, empatada amb Argentina, Holanda, el Japó i Prússia (un altre estat prealemany).

Se'm va acudir també anotar a quines ciutats van néixer els premiats. La classificació és la següent:

Nova York		16
Londres		7
París		5
Viena		5
Berlin		3
Chicago		3
Adelaida		2
Baltimore		2
Budapest		2
Estocolm		2
Hartford		2
Munich		2
New Haven		2
Praga		2
Stuttgart		2
Torí		2
Uppsala		2

O sigui, que Nova York podria ser una potència mundial per ella mateixa. Les nordamericanes New Haven i Hartford, les dues actualment de poc més de cent mil habitants, tenen l'honor de tenir dos premiats, el mateix que Uppsala, encara que Suècia pesa potser una mica massa en els premis.

LLOC D'OBTENCIÓ DEL TÍTOL DE MEDICINA O DEL DOCTORAT:

La Universitat on s'han cursat els estudis quan un és jove ha d'haver influït força més en la capacitació dels futurs nobels. Per això, considero la següent classificació molt més rellevant:

Estats Units		76
Regne Unit		33
Alemanya		14
França		12
Suècia		7
Suïssa		7
Àustria-Hongria		6
Austràlia		5
Canadà		5
Dinamarca		5
RF Alemanya		5

Com veieu, és força similar a l'anterior, amb la lògica davallada de l'Imperi Austrohungarès i l'ascens de la República Federal Alemanya com a reflex del pas del temps. En destacaria l'important augment de nordamericans i britànics. Espanya ocuparia el 15è lloc, empatada amb Rússia i Txecoslovàquia. La Unió Soviètica tampoc apareix, ni apareixerà en la següent.

Potser algun dia faig un rànquing de les universitats, que també seria interessant.

LLOC ON ES VAN FER LES INVESTIGACIONS QUE VAN DUR AL NOBEL:

Aquesta ha estat la part més difícil, Ningú arriba a un resultat d'un dia per l'altre i alguns investigadors s'han bellugat molt. La informació que he utilitzat no sempre ho deixa clar i, a vegades, he tirat més aviat d'intuició.

La classificació seria la següent:

Estats Units		95
Regne Unit		31
Alemanya		11
França		11
Austràlia		7
RF Alemanya		7
Suècia		7
Suïssa		7
Dinamarca		4
Àustria-Hongria		3
Bèlgica		3
Canadà		3

El pol d'atracció dels Estats Units, com veieu, és tremendament poderós. Hem passat de 67 nascuts a 95 investigadors als USA (entre ells, és clar, Severo Ochoa). El Regne Unit ha davallat un pelet davant el cosí americà, però segueix sent important; tampoc alemanys o francesos prosperen. Per a mi destaca especialment el cas d'Austràlia que ha donat grans investigadors que han fet la feina al seu país, país que no posaríem fàcilment en una llista de potències investigadores. Per primer cop apareix Bèlgica, encara que ha perdut un investigador de la classificació anterior perquè van ser quatre els que es van titular a universitats belgues.

I Espanya? Doncs, donat que l'únic que va guanyar el nobel treballant aquí va ser, com no, Cajal, ocupa un honrós 16è lloc empatada amb cinc països: Argentina, Àustria, Itàlia, Japó i Portugal. Clar que darrera ja no hi ha ningú més.

Qui eren tots aquests nobels?

Haig de confessar que a molts no els coneixia i a d'altres només vagament. Alguns són figures incontestables de la ciència i d'altres personatges més grisos o, com ja hem dit, controvertits.

Alguns dels més coneguts o reconeguts en diferents llistes d'investigadors influents serien, per ordre estrictament cronològic del premi: 

1904: Ivan Pàvlov (1849 - 1936): Qui va descriure un dels mecanismes psicològics bàsics, el condicionament.

1905: Robert Koch (1843 - 1910): Que va descobrir els bacteris de la tuberculosi i el còlera i va establir les bases de la Microbiologia moderna.

1908: Paul Ehrlich (1854 - 1915): Va fer un munt de descobriments, entre ells el del primer medicament útil contra la sífilis i els primers sèrums antibacteris.

1923: Frederick Banting (1891 - 1941): Codescobridor de la insulina.

1929: Frederick Hopkins (1861 - 1947): Un dels primers descobridors de les vitamines.

1930: Karl Landsteiner (1868 - 1943): Descobridor dels grups sanguinis.

1933. Thomas Hunt Morgan (1866 - 1945): Que va establir l'herència en els cromosomes.

1945: Alexander Fleming (1881 - 1955): Descobridor de la penicil·lina.

1952: Selman Waksman (1888 - 1973): Descobridor de l'estreptomicina, un altre important antibiòtic.

1962: James Watson (1928 - ) i Francis Crick (1916 - 2004): Codescobridors de l'estructura de la molècula del DNA.

1968: Hard Gobin Korana (1922 - 2011): Un dels descobridors del codi genètic.

1969: Max Delbrück (1906 - 1981): Un dels iniciadors de la genètica bacteriana.

1973: Konrad Lorenz (1903 - 1989): Un dels pares de l'etologia, l'estudi del comportament animal.

1983: Barbara McClintock (1902 - 1992): Descobridora dels transposons, gens capaços de desplaçar-se d'un lloc a l'altre del genoma.

Barbara McClintock, enorme pionera

1988: Gertrude Elion (1918 - 1999): Iniciadora de la farmacologia moderna i inventora, entre molts d'altres medicaments, de l'aciclovir (que alguns haureu utilitzat contra l'herpes).

Des d'aquest humil racó, un reconeixement a tots ells.

I una celebració:

Robin Warren i Barry Marshall, guanyadors el 2005; Marshall es va jugar l'estómac per descobrir l'origen bacteriològic de les úlceres i les gastritis.