divendres, 2 de novembre del 2012

Un santuari més enllà de la mediocritat

Un dels misteris més grans de la vida és, al mateix temps, un dels més bells (i vells): Per què ens agrada tant la música? Per què ens toca tant de prop les emocions? Per què uns sons ens sonen tan armònics i altres tan discordants? I per què el mateix tipus de música agrada tant a alguns i tan poc d'altres?
I, per a mi, el misteri més misteriós: Com és que hi ha gent a qui la música no li diu res?

El passat 22 d'octubre vaig assistir al fantàstic concert de Dead can dance a l'Auditori. I m'ha semblat una bona excusa per tractar de la música i de com l'investiga la ciència.

El duet format per Lisa Gerrard i Brendan Perry en un dels concerts de la gira actual
Per tractar el tema què millor que consultar els experts; per això us recomano els següents enllaços i vídeos:

D'entrada, per si encara hi ha algú de l'escola que es mira aquest blog, us pot interessar el documental Los sonidos de la Tierra que hi ha a la mediateca, presentat per l'inefable David Attenborough.

Un article de El Tamiz sobre Bach i el pare de l'estudi científic de la música, que també fou el pare de Galileo Galilei.

Parent del Tamiz és El Cedazo, on hi ha aquesta sèrie on es relacionen música i ciència.

Un interessant Redes on Eduard Punset entrevista Stefan Koelsch, neuròleg especialitzat en el tema.

Una esplèndida conferència TED de l'afamat director Michael Tilson-Thomas.

El fantàstic Bobby McFerrin manipulant deliciosament l'audiència per demostrar que tots tenim la música ben interioritzada:



I per acabar, de moment, una altra conferència TED d'un altre director, Benjamin Zander. Poc científica però meravellosa:



Però com que aquesta entrada està dedicada a Dead can dance i, especialment, a la pertorbadora veu de Lisa Gerrard, us deixo dos vídeos del Youtube per a què la gaudiu tant com la gaudeixo jo:















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada