dissabte, 30 de juny del 2012

Ciència i sexisme

Hi ha hagut una certa polèmica aquests últims dies sobre el paper d'una periodista esportiva, per tots coneguda, en les retransmissions de l'Eurocopa de futbol. Crec que no cal tenir un màster en Periodisme esportiu per adonar-se que en el món de la televisió hi ha un sexisme bastant descarat en molts aspectes i, per això, em fa una mica de riure la polèmica.
No posaré en dubte els seus mèrits com a periodista, perquè l'he seguida més aviat poc, però sorprèn encara a algú el seu paper? Quantes periodistes joves, normalment de bastant bon veure, són les que estan a peu de camp, estadi, pista, ... per fer entrevistes o comentaris? i més si comparem amb quantes fan les retransmissions pròpiament dels esports. Quantes dones d'una certa edat (posem més de 40) presenten els telenotícies si les comparem amb els homes madurs? Quantes presentadores de programes diversos són més conegudes pels seus escots que per les seves altres qualitats?
És tele i, per desgràcia, aquest invent meravellós funciona, encara, així.

Però aquest és un blog de ciències i resulta que pels mateixos dies hi ha hagut una altra polèmica (que no crec que hagi estat ni mig trending topic) al voltant d'un anunci encarregat per la Comissió Europea per promocionar la ciència entre les noies.
L'anunci és aquest:


Així, d'entrada, em sembla una estranya combinació entre una pel·lícula de James Bond i un anunci de compreses. Potser la polèmica és una mica exagerada però és que penso que, en general, tot tendeix a exagerar-se molt al voltant de la publicitat.
La campanya té aquest web i aquest canal de Youtube on una sèrie de (no tan) joves investigadores ens expliquen la seva experiència (per cert, cap és espanyola). No s'assemblen massa a les de l'anunci, però; fins i tot, semblen de veritat.

Segons el portaveu de la comissària europea per a la Recerca, la Innovació i la Ciència fan falta aquest tipus de campanyes per atreure les adolescents cap a la ciència; però després es contradiu perquè sembla que on es perden més noies és després del doctorat. Sigui com sigui, i la meva experiència com a profe de ciències alguna cosa m'ha fet veure, aquest tipus d'adolescent tan fashion no crec que sigui el públic més propici a aquest tipus de campanyes; potser més valdria apropar-se a les que no són tan cool i que poden sentir-se un pèl marginades pels seus interessos, especialment les que s'interessen per disciplines encara poc femenines com les tècniques (on la desproporció, en dades de graduats universitaris catalans de fa cinc anys, era de 4 a 1 a favor dels homes).

Les coses han anat avançant i les dones han anat aportant cada cop més el seu saber fer a la recerca. Només 15 dones han rebut el premi Nobel en ciències però 9 d'elles els últims 30 anys.
Marie Curie i la seva filla Irène, dos premis Nobel a la mateixa família
Potser la manera d'aconseguir que més noies vulguin ser científiques és apropar més les científiques a la seva experiència diària. El dia que una científica (o una jutgessa o una ministra o una obrera de la construcció) sigui portada del Cosmopolitan, potser és que alguna cosa estarà canviant.

El model de dona que ens venen les revistes

Unes recomanacions finals: Un estudi que podeu trobar aquí sobre com ha tractat a les científiques el cinema. 

I un web que tracta, entre altres coses, de científiques històriques.

diumenge, 24 de juny del 2012

Carl Sagan 2

Per celebrar les 2.500 visites, avui tornarem al mestre de mestres. I com que el millor és que ens parli ell mateix, us penjo aquestes tres perles:



D'aquesta ja en vaig parlar; forma part de The Sagan Series, un projectes de Reid Gower, de moment 9 vídeos, esplèndida combinació d'imatge, text i música.



Aquesta és una recreació d'un text ja clàssic, també de l'obra The pale blue dot ("Un punto azul pálido"). És el que m'ha semblat el millor muntatge subtitulat.


I, finalment, una biografia de Sagan, amb molts dels seus pensaments i influència.

dissabte, 16 de juny del 2012

Germans de sang

Aquesta setmana hem tingut una notícia que m'ha interessat especialment. Es tracta del tractament que es va fer a un nen afectat d'ALD (adrenoleucodistròfia); en aquest cas es tracta d'una col·laboració entre una institució privada, IVI (Institut Valencià d'Infertilitat, que malgrat el seu nom, ja s'ha estès per 8 països) i una pública, l'Hospital de Sant Pau.
L'ALD és una malaltia prou coneguda, malgrat la seva raresa, perquè es va popularitzar l'any 1992 amb la pel·lícula Lorenzo's oil (El aceite de la vida, a Espanya) de George Miller i basada en el cas real de Lorenzo Odone.
Es tracta d'una malaltia hereditària lligada al cromosoma X; per tant, és d'aquelles, com l'hemofília, que la transmeten habitualment les dones i la pateixen, també habitualment, els homes. En aquest cas concret, l'error genètic comporta la manca de producció d'una proteïna (l'ALDP) que elimina l'excés d'àcids grassos saturats de cadena llarga; quan aquests s'acumulen, la conseqüència més greu és la destrucció de la mielina, la coberta que afavoreix la transmissió correcta dels impulsos nerviosos per part de les neurones.

La beina de mielina com a part de l'estrucftura de la neurona i del nervi


L'esquema explica l'error que impedeix l'eliminació d'aquests àcids grassos de cadena llarga (VLFCA)

El resultat més habitual quan ataca a la infància és la progressiva degeneració del sistema nerviós i la mort en pocs anys; els primers símptomes també poden aparèixer en edats més avançades, amb conseqüències greus però no tan sovint igual de tràgiques. També ataca les glàndules suprarenals, provocant el que es coneix com a malaltia d'Addison.
En el cas que ens ocupa, es va voler tractar l'Izan, el nen afectat, amb un trasplantament de cèl·lules del moll de l'os compatibles, per evitar rebutjos. Si ho he entès bé, l'objectiu és aconseguir una font estable (en aquest cas les cèl·lules mare del moll de l'os, algunes de les quals derivaran en cèl·lules immunitàries que actuen en el sistema nerviós) de la proteïna que aquests nens no produeixen.
Un dels problemes, com en qualsevol trasplantament, era aconseguir un donant compatible. No n'hi havia ni entre els parents, ni en els bancs de dades de donants potencials; per això, l'opció va ser "fabricar" aquest donant. Aquí és on intervé la reproducció assistida: mitjançant la fecundació in vitro, van produir uns quants embrions amb un doble objectiu: que no tinguessin el gen defectuós i fossin compatibles immunològicament amb l'Izan. Després de l'anàlisi corresponent es va determinar que un dels embrions tenia les dues característiques i el van implantar a la mare; curiosament, l'embrió va "decidir" dividir-se en dos i va acabar donant lloc a dues bessones idèntiques.
Així, les germanes de l'Izan, amb sang del seu cordó umbilical i, posteriorment, de la seva medul·la òssia, han salvat la vida del seu germà.


L'Izan al centre i les seves germanes en braços dels metges dels dos centres hospitalaris
A vegades es critica aquests casos (és el segon amb èxit a Espanya) en el que es concep un germà per salvar-ne un altre; entenc que sigui discutible i per això he buscat arguments a favor i en contra.  La mare ho ha expressat a la seva manera: "Elles viuen gràcies a ell i ell viu gràcies a elles".
Aquestes nenes han nascut amb bastant més que un pa sota el braç.

Deia al principi que la notícia m'ha interessat especialment i és que Lorenzo's oil ha estat projectada sovint a les meves classes de Biologia. No és habitual trobar una pel·lícula on s'expliqui amb claredat conceptes metabòlics com es fa en aquesta pel·lícula. A més, penso que és una bona pel·lícula, amb bones interpretacions, especialment la que fa Susan Sarandon (fa de la mare de Lorenzo, el nen malalt) que està espectacular.

Els Odone a la pel·lícula
Tot i així, se li han de posar dos peròs: Crec que critica en excés el procés d'investigació mèdica i té un final que dóna massa peu a l'esperança: L'oli de Lorenzo ha estat menys útil del que semblava, especialment per als nens que ja tenien els primers símptomes. Tot i això, sempre és recomanable i, si no voleu fer el pirata, la passen a la tele força sovint.

Lorenzo Odone (mort l'any 2008 als 30 anys) i el seu pare Augusto

Aquesta és l'adreça de The myelin project, fundat per Augusto Odone, el pare de Lorenzo.

dissabte, 9 de juny del 2012

Un altre premi Nobel espanyol?

Ahir vaig acabar de veure la minisèrie que TVE va dedicar a Severo Ochoa. No sé si massa gent coneix la figura d'aquest asturià nascut l'any 1905 i que va ser premi Nobel l'any 1959.


Ochoa va estudiar a Madrid durant una època històrica de la ciència espanyola on, a l'ombra del premi Nobel de Cajal, es formaven personalitats que van arribar a ser força destacades.
Va ser deixeble de Juan Negrín, que molts coneixeran com l'últim primer ministre de la República espanyola en guerra, però que també era un important investigador en Fisiologia, arribant a tenir renom internacional.
També va ser deixeble d'Otto Meyerhof, un dels responsables de la comprensió dels primers passos de l'oxidació de la glucosa per a l'obtenció d'energia (la glicòlisi o via d'Embden-Meyerhof); però la Guerra Civil també va marcar la feina investigadora d'Ochoa, que va haver de marxar a l'estranger per cercar un entorn més favorable a les seves investigacions.
Ochoa al seu laboratori

Després d'uns breus períodes a Alemanya (un altre cop amb Meyerhof)  i Anglaterra, va acabar recalant als Estats Units i va ser a la Universitat de Nova York on va realitzar molts dels seus descobriments, normalment relacionats amb l'acció dels enzims, les proteïnes que faciliten les reaccions químiques dels éssers vius.
El seu principal descobriment, i el que li va atorgar el Nobel, va ser el de la RNA polimerasa (ell l'anomenava polinucleòtid-fosforilasa), l'enzim responsable de la primera fase de l'expressió de la informació del DNA. Només dos anys abans s'havia descobert l'estructura del DNA i Ochoa i molts altres estaven assentant les bases de l'estudi i posterior manipulació de la molècula fonamental de la vida. A ells els devem molt del coneixement posterior, moltes esperances i, també, algunes pors. També va fer descobriments en l'inici de l'enteniment del tan mal entès, encara per molts, codi genètic.
Esquema de la síntesi del RNA per la RNA polimerasa


Per aquella època ja s'havia nacionalitzat nordamericà i encara que no va significar-se massa políticament només va tornar a Espanya fins l'any 1975, impulsant la fundació del centre d'investigació que duu el seu nom.


La sèrie recull molts aspectes de la seva vida: la importància de la relació amb la seva esposa Carmen, la complicada relació amb Negrín, els problemes polítics que el van assatjar a tot arreu(inclosa la cacera de bruixes de McCarthy), la seva amistat i rivalitat amb Arthur Kornberg (amb qui va compartir el Premi Nobel), ... La parella, en una mena d'edició estranya del "Cuéntame", la interpreten Imanol Arias i Ana Duato. No m'ha semblat massa bona, sembla feta 30 anys abans, moltes interpretacions semblen de l'època franquista encara que la parella protagonista fa un important esforç per mantenir el tipus. Hi ha poques escenes que realment arribin a tocar la fibra i deixeu-me dir que dubto molt que Ochoa utilitzés gaire el microscopi al seu laboratori, com s'observa sovint a la sèrie.
Imanol Arias i Ana Duato, fent dels esposos Ochoa a Heildelberg

Ara, pot ser una bona manera de començar a coneìxer la història d'aquest hispanoamericà, treballador infatigable i que hauria de ser més recordat per tots.

dissabte, 2 de juny del 2012

Vida d'aquí i de més enllà

Els que em coneixen saben que una de les notícies que més feliç em faria seria el descobriment de vida més enllà de la Terra.
Aquesta setmana passada vam tenir notícia d'un interessant descobriment de vida terrestre però que pot relacionar-se amb la vida extraterrestre.
En la gran illa d'Ellesmere, a l'àrtic més Àrtic del Canadà, en un fiord anomenat Borup, s'ha descobert una emanació de sofre que prové de l'interior del gel. L'interessant d'aquest sofre, és que té tota la pinta de ser produït per bacteris, en una nova mostra que els podem trobar vivint en els llocs més inversemblants. 
La principal responsable de l'estudi és Damhnait Gleeson, adscrita al Centro de Astrobiología de Madrid, associat amb la NASA.
L'illa d'Ellesmere prop de Groenlàndia
Què té això d'especial? Hi ha algun lloc que no sigui la Terra semblant a aquest del fiord Borup?
Els astrobiòlegs, que són aquells que estudien la possible vida en altres llocs de l'Univers, ja fa temps que sopesen la possibilitat de vida extraterrestre en el propi Sistema Solar. Els candidats més ferms són Mart, Europa (un satèl·lit de Júpiter) i Encèlad (satèl·lit de Saturn).
Europa és un satèl·lit preciós, cobert de gel esquerdat i embrutat per materials rocosos.
Europa fotografiada per la sonda Galileo als anys 90
La causa de les esquerdes, que a més van canviant d'orientació amb el temps, podria ser el fet que aquest satèl·lit descobert per Galileo podria tenir una font de calor interna provocada per l'efecte de marea del proper Júpiter que donaria lloc a la presència d'un enorme oceà d'aigua que provocaria que el gel no estigués ben assentat.
O sigui, que podríem tenir aigua líquida i una font de calor (en aquest cas diferent del Sol) en un lloc diferent de la Terra. Si a més, descobríssim restes de sofre semblants als del fiord Borup i tenint present que, a la pròpia Terra, hi ha ecosistemes que obtenen la seva energia dels compostos de sofre i no de la llum de Sol, com és habitual... Les perspectives són fascinants.
<><>
Encèlad, fotografiat per la sonda Cassini
El curiós del cas és que a Encèlad hi succeeix un fenomen similar, amb la particularitat que Encèlad emet uns importants géisers d'aigua o gel, possible producte d'una altra font de calor interna.


Aquesta conferència de Carolyn Porco, notable astrònoma planetària ens explica més dels satèl·lits de Saturn.