divendres, 30 de setembre del 2011

Més ràpids que la llum?

Una de les notícies més sorprenents dels últims temps és la d'aquests neutrins que poden haver viatjat més ràpid que la llum.
D'entrada, caldria aclarir què és un neutrí. Els neutrins van ser una especulació del gran Wolfgang Pauli que necessitava una partícula que es formés en la desintegració d'un neutró en un protó i un electró. Es van descobrir, finalment, 26 anys més tard, per un equip d'investigadors liderats per Frederick Raines (premi Nobel 40 anys més tard; si es decuiden!)
El neutrí no té càrrega elèctrica, no té color (que és la propietat que fa que les partícules subatòmiques tendeixin a unir-se entre elles amb l'anomenada interacció forta, per exemple, en el nucli atòmic), ni semblava tenir massa (actualment sembla que té la deumil·lèssima part de la d'un electró). Per tot això, no interectua gairebé gens amb la matèria.  Només es pot detectar un neutrí quan té un impacte directe sobre el nucli d'un àtom (si teniu present que el nucli d'un àtom és 1000 bilions de vegades més petit que el volum de l'àtom, us podeu imaginar com en són de poc freqüents aquests impactes).
Cada segon, com qualsevol estrella, el Sol emet una quantitat inimaginable de neutrins producte de les seves reaccions nuclears. Una petita part d'aquests neutrins, "només" uns 40.000 milions per centímetre quadrat, ens travessen cada segon; a nosaltres i qualsevol objecte, inclosa la pròpia Terra.
Altres neutrins provenen d'altres estrelles i de les nostres centrals nuclears.
Al ser tan poc amics de la interacció són molt difícils de detectar i calen aparells molt grans, que es basen habitualment en enormes piscines d'aigua i que solen ser sota terra, com el del Gran Sasso que ha detectat aquests neutrins provinents del CERN, que van travessar tranquil·lament 730 km de l'escorça terrestre, i que potser van més depressa que la llum.


El detector de neutrins del Gran Sasso, prop de Roma
Que la notícia hagi sorprès la comunitat científica no estranya, pel fet que sembla contradir un pilar fonamental de la teoria de la relativitat especial d'Albert Einstein, que és la impossibilitat que un objecte amb massa vagi més depressa que la velocitat de la llum; de fet, ni hauria d'arribar a aquesta velocitat perquè llavors la seva massa es faria infinita.
Penso que tot el que envolta aquesta notícia il·lustra algunes de les virtuts de la ciència: Per molt que Einstein sigui una gran patum, si un experiment el contradiu no ens estem de fer-ho saber; per altra banda, cal ser prudents, perquè a qualsevol experiment hi pot haver errors; han demanat a d'altres grups d'investigadors que repeteixin l'experiment per veure si alguna cosa falla, un pilar fonamental de la investigació.
Potser al final no tindran raó i Einstein, aquell gran matateories, podrà respirar tranquil en algun racó del contínuum espai-temps. Però que fascinant serà tot el que n'aprenguem!

Si no coneixíeu els blogs de la revista Investigación y Ciencia, pot ser-ne una bona oportunitat llegir aquesta entrada del José Ignacio Latorre sobre la qüestió.

divendres, 23 de setembre del 2011

Un programa de Ciències a Televisió de Catalunya

Durant anys he clamat per la presència d'un programa de divulgació científica, atractiu, però que no deixés d'explicar les coses tal com són, i emès en prime time. El més proper que tenim actualment és el Quèquicom, que s'emet cada dimecres a les 21.30 al canal 33. Sense cap gran luxe de mitjans, el programa és amè i prou rigorós. Els presentadors són dinàmics i saben explicar-se amb naturalitat i un toc de simpatia, amb metàfores prou ben triades.

Marc Boada, el polifacètic presentador en estudi del Quèquicom?
D'altra banda, la presència en el programa de científics que treballen al nostre país (ei, que en tenim uns quants!) i dels seus projectes li donen el toc acadèmic sempre necessari.
Els temes són molt variats, anant del més "nostrat" al més universal.
Teniu els videos d'aquest programa, que ja té cinc anys, al web de TV3 a la carta però és millor anar al blog del programa, on trobareu fàcilment tots els programes emesos (encara que amb més retard que al web de TV3), amb molta més informació.
Teniu molt on triar i remenar.

divendres, 16 de setembre del 2011

Una cara a un entrepà


Els humans tenim una gran necessitat de creure en fenòmens poc corrents. Si això és genètic o cultural, és quelcom que se m'escapa.
Fa poc vaig escoltar una conferència de Michael Shermer sobre aquestes qüestions. És prou divertida. Em va recordar les famoses cares de Bélmez, que fa molts anys van encendre moltes passions en aquest país i que, pel que he vist, encara duren.
La gran facilitat que tenim els humans de veure cares en els llocs més insospitats, des de la superfície de Mart als sandvitxos, és gairebé prodigiosa:

                                           La cara de Mart el 1976 (fotografiada pel Viking)

                                   La cara de Mart al segle XXI (la càmera era més bona)

       Un entrepà amb la cara de ¿la Verge Maria? Valor: 28.000 dòlars
                                          
Shermer és l'editor de la revista Skeptic, dedicada a destriar el gra de la palla en tot allò que sona científic i que molts cops no passa de pseudocientífic. Per als reacis a l'anglès, hi podeu trobar aquesta explicació en castellà, no molt ben traduïda i de fa tres anys, de per què el món no s'acabarà l'any que ve.


Un món que ja ni se sap quants cops s'hauria d'haver acabat!