Richard Dawkins

En la meva època d'estudiant universitari, un dels meus professors preferits, en Jaume Bertranpetit, ens va recomanar dues lectures; una d'elles era una novel·la de Michael Crichton (el mateix del Parc Juràssic) i l'altra, un llibre sobre evolució. Com que jo era jove i barbamec, vaig llegir la novel·la i vaig deixar, per a vés a saber quan, el llibre sobre evolució.
Uns anys més tard el vaig recuperar. Es deia El gen egoísta (The selfish gene) i el seu autor era un tal Richard Dawkins.
Dawkins és un dels grans defensors de la teoria de l'evolució (l'anomenen el Rottweiler de Darwin; Thomas Henry Huxley va ser anomenat com a Bulldog de Darwin; potser Darwin ha necessitat sempre gossos que el defensin). Polemista i polèmic, algunes de les idees que ha presentat o defensat han acabat calant entre la comunitat científica, com la dels mems, unitats culturals que evolucionarien darwinianament.
Moltes de les seves obres han estat traduïdes i publicades en castellà, de les quals destacaria, a més del propi gen egoísta, El cuento del antepasado (The ancestor's tale), un relat de l'evolució humana, però començat des del final.

Dawkins també ha destacat com a defensor de l'ateisme i, no només això, sinó com a gran crític de les religions. Va ser impulsor de la campanya que va arribar als autobusos de Barcelona fa uns anys. Defensa la seva postura a El espejismo de Dios (The God delusion).
Hi ha material sobre Dawkins a Internet per no acabar mai: sèries documentals, entrevistes, atacs, defenses; el podríem considerar un científic mediàtic.
Dels materials que conec us en voldria destacar dos: Una conferència TED sobre la "raresa" de l'Univers (no és fàcil però val la pena):

... i el que ell voldria que fos llegit al seu funeral, extret del prefaci d'una de les seves obres. Dues bones formes de fer-nos adonar que els descobriments de la ciència ens situen sobre el què som i ens poden inspirar sobre el que podem fer amb les nostres vides: