dimarts, 30 de juliol del 2013

Comiat momentani (o potser definitiu)

Ja fa més de dos anys que vaig començar aquest blog amb les intencions que vaig expressar a la primera entrada i no les repetiré aquí.

Si algú que conec encara n'és al cas (ei, que hi ha algú?) se n'haurà adonat que aquest any el ritme ha afluixat molt. No ha estat per massa feina (a vegades, sí, però no en general) o per falta de ganes (que també, però un cop m'hi poso m'ho passo prou bé i aprenc molt). És bàsicament falta de feed-back: si pràcticament ningú et fa un comentari (excepte l'amic Marc, al qual mai agrairé prou la seva inconstant constància) és que no interessa prou.


I és clar, això de publicar material més o menys propi a Internet mola molt però si no s'ho mira ningú no deixa de ser una p... mental.


És cert que hi ha hagut més de 4600 visites però un cop d'ull a les estadístiques que proporciona el propi blogger:



Amplieu si teniu curiositat

ens indiquen que són de gent que busca informació (a vegades sobre vestits de comunió de gala!). 41 cops m'han buscat a mi, ara, vés a saber amb quines intencions!

Vist el panorama, he decidit donar-li una última oportunitat al blog. Al setembre tornarà amb una cara renovada i seguiré el consell que em va donar algú fa temps i tindrà associat un Facebook i un Twitter, a veure si així el fem córrer més.

O aquesta és la idea. S'esperen (s'anhelen) suggeriments.

I, per acabar el curs, una ullada al país dels somnis: El tràiler oficial del remake de Cosmos:





La gènesi de la teoria de l'evolució

Fins a final d'agost teniu l'oportunitat de visitar la interessant exposició Darwin. El viatge d'un naturalista al Museu Marítim de Barcelona. L'exposició relata la gènesi i maduració de la que és, sens dubte, la teoria biològica més important de la història.

La percepció que la teoria de l'evolució explica el passat de la Terra crec que encara existeix en més d'una ment poc experta. No hem d'entendre aquesta teoria com una explicació, com fa anys em va dir una alumna, als ossos i closques fòssils. La teoria de l'evolució que va encetar Darwin i es va completar el segle passat és la base per entendre qualsevol característica d'un ésser viu, tant a nivell individual com d'espècie; en resum, per què som com som, també en el present i en el futur.


Des de les exagerades plomes del paó a l'extrema discreció dels animals mimètics; de les colònies d'insectes socials a les lluites per la jerarquia en els ramats de grans herbívors; de l'extrema velocitat d'un guepard a la mansa quietud del peresós; des dels reflexos més bàsics a l'aparició de la consciència; des de les resistències dels bacteris als antibiòtics a la pròpia estructura i composició del DNA, ... Tot en el món natural cal veure-ho sota l'òptica aguda de l'evolució per selecció natural.


Imatge de l'exposició: Un esquelet de kiwi, ocell sense pràcticament ales.

El viatge físic i intel·lectual de Charles Robert Darwin a bord del HMS Beagle ha estat, al meu entendre, un dels fets més importants de la història del coneixement i, per extensió, de la història de la Humanitat. No cal dir que Darwin no era un geni sortit del no res; la idea de l'evolució no era nova i la de la selecció natural tampoc va ser del tot original, com mostra l'exposició amb les sobtades idees de Russell Wallace.
Però Darwin tenia algunes de les grans virtuts que acompanyen als grans noms de la Ciència: Entusiasme, capacitat de canviar d'idees si cal, unes grans ganes de treballar i, per què no dir-ho, bons contactes.

Una reproducció d'un dels quaderns d'apunts de Darwin amb el seu famós "I think"

Que aquesta aventura humana no es mereixés una gran sèrie l'any 2009 (alguns intents en forma de pel·lícula es van fer, però, com veurem posteriorment) és per a mi un enigma, potser resolt si tenim en compte que les sèries històriques no estan molt de moda els últims anys, a no ser que hi hagi molta violència i molt pit i cuixa.

Podeu completar la vostra exploració de Darwin al Cosmocaixa amb la projecció Selecció Natural en el ja mal anomenat Planetari, que està prou bé, i, com sempre, de la mà del mestre Dawkins en aquesta sèrie de tres episodis que no vaig recomanar en el seu moment i que ja tocava:



Per cert, que l'exposició és obra del American Museum of Natural History (el web és ple d'informació) i els continguts han estat dirigits pel gran Niles Eldredge

Revista de la Societat Linneana, on es va presentar per primer cop les idees de Darwin i Wallace.

Per acabar, un tràiler de la pel·lícula Creation, del 2009, de la que desconec si es va fer en cines o s'ha editat directament en DVD. Per cert, fa de Darwin l'actor Paul Bettany, que va ser el naturalista pre-Darwin a la magnífica Master & Commander.



Llàstima no haver-la vist aquí, perquè pinta bé.

diumenge, 16 de juny del 2013

Isaac Asimov

El personatge del que tracto avui, al contrari del altres, no m'ha influit com a divulgador de la ciència sinó com a autor de ficció. Més concretament, de ciència ficció. 

Deu fer més de 30 anys quan em van regalar per Reis dues obres d'Isaac Asimov: Yo, Robot (gairebé res a veure amb la pel·lícula del mateix títol) i la trilogia Fundación, Fundación e Imperio i Segunda Fundación.
Si els relats de robots em van semblar prou interessants, la trilogia de les fundacions ja em va semblar la pera. Van ser l'inici d'una relació intensa amb un gènere que actualment tinc molt abandonat però que va ser el centre dels meus gustos literaris durant més de 10 anys.


Un retrat al·legòric d'Asimov

Asimov va néixer a la recent estrenada Unió Soviètica l'any 1920 i quan només tenia tres anys va emigrar amb la seva família als Estats Units. Va tenir una important formació científica, arribant a obtenir un doctorat en Bioquímica.
Ja des de jovenet, però, es va sentir molt atret pel món de la literatura de ciència ficció i va ser un dels talents que va esclatar sota el patronatge de John W. Campbell, Jr., editor de la revista Astounding Science Fiction als anys 40. A partir d'aquesta època, el gènere va començar a madurar, donant una importància més gran a la base científica dels relats.

Asimov era una gran creador de relats curts, potser millors que les novel·les. Un d'ells, Nightfall (1941), ha estat considerat un dels millors de la història.


Nightfall a la portada de la revista de Campbell

Però apart de la seva obra de ficció, Asimov va ser un gran divulgador, tant de la ciència com de la història. Molts el consideren un dels millors. No entraré en cap debat perquè he llegit poc d'ell en aquest aspecte.


Una de les grans obres de divulgació d'Asimov

Però arrel de topar novament amb ell gràcies als vídeos de Symphony of science, he descobert alguns documents d'ell que hi ha a la xarxa la mar d'interessants, on s'observa la seva gran capacitat d'explicar-se i la seva sapiència gairebé sense límits.

D'entrada, aquesta entrevista que li van fer a TVE i que recordava vagament:



Després, la seva visió de l'ensenyament via internet abans que aquesta s'inventés (!):



Un magnífic discurs a la AHA (American Humanist Association), de la que va ser president (un càrrec honorífic) els set últims anys de la seva vida, prevenint-nos del canvi climàtic; calceu-vos bé les ulleres si voleu llegir els subtítols!:








Una transcripció d'un dels seus articles, sobre la bellesa de la ciència:



I, finalment, un documental que barreja la seva biografia i obra amb els moderns avenços en robòtica:



dimecres, 5 de juny del 2013

Els Nobel de medicina

Ja vaig parlar fa un temps en aquest blog (que encara no sé molt bé com aguanto) dels premis Nobel relacionats amb Espanya (o com li vulgueu dir a aquest país que ens envolta). Vaig dir en l'entrada dedicada a Ramón y Cajal, que em dedicaria a l'estudi del Nobels atorgats fins ara.

Cal dir que això del Premi Nobel té el seu intríngulis. En principi, els de ciències es donaven a personatges que haguessin fet un important descobriment en l'any anterior. Això va dur a algunes errades històriques; en ciència, molts cops, és difícil calibrar la importància d'un descobriment fins que no han passat força anys.

Per això les presses no són bones conselleres i alguns nobels de Medicina han estat atorgats a investigadors polèmics com Johannes Fibiger o, encara més, Egas Moniz.
Això s'ha anat arreglant amb els anys i es sol esperar més temps, amb el perill que l'investigador mori abans que no se'l reconegui. 
Per altra banda, sembla força cínic, però la mort d'alguns investigadors ha solucionat algun problema. Com que el premi només pot ser atorgat a un màxim de tres persones, algunes han quedat fora en morir però han permès el premi a tres col·legues. Segurament és el cas de Rosalind Franklin, una de les grans oblidades del descobriment de l'estructura del DNA.


Rosalind Franklin amb posat de científica

Amb tots els seus defectes, ni que sigui per la fama, els nobel ens poden donar una idea aproximada del nivell de la ciència d'un país.

Els últims temps, en estones perdudes, m'he dedicat als de Medicina i Fisiologia. He separat els científics segons l'estat en el qual van néixer, aquell en el que van rebre el títol de metge o el doctorat i, finalment, l'estat en el que treballaven quan van fer el descobriment que els va dur al Nobel. Les fonts d'informació principals han estat el propi web de la Fundació Nobel i la viquipèdia.
Quan dic estat, tinc present aquell que existia en aquells moments, encara que ja no existeixi. Així apareix sovint l'Imperi Austrohunagrès, per exemple. Només he fet l'excepció amb algunes colònies, com l'Índia.

No he estat del tot exhaustiu i pot haver alguns errors (a vegades costa molt esbrinar el tercer apartat) però espero que us doni una idea general.


LLOC DE NAIXEMENT:


El país de naixement pot ser una qüestió molt anecdòtica. Alguns nobel van emigrar quan eren nens; en això han influït força les guerres que han massacrat Europa. Per tant, no ho considero massa important.
Si ens fixem en aquest aspecte i fem una classificació dels 10 primers, seria:


Estats Units 67
Regne Unit 27
Alemanya 18
França 12
Àustria-Hongria 10
Austràlia 7
Suècia 7
Suïssa 6
Rússia 5
Canadà 4
Dinamarca 4
Itàlia 4


Com veieu, degut a l'empat, hi ha 12 països. Els Estats Units arrasen, com era d'esperar. Cal destacar que la immensa majoria de nordamericans han fet carrera al seu país, molts d'ells sense moure's a d'altres llocs del Món, confirmant la potència de la ciència de l'oncle Sam. 
Destaca el cinquè lloc de l'extint Imperi Austrohungarès i el novè de l'imperi rus (cap nascut a la Unió Soviètica va guanyar el Nobel de medicina). També s'ha de dir que tots els alemanys són nascuts a l'Alemanya d'abans de la partició (i falten cinc nascuts en estats d'abans de la Unificació del 1871, com el gran Robert Koch).


Koch barallant-se amb el seu microscopi

Espanya seria al 15è lloc, empatada amb Argentina, Holanda, el Japó i Prússia (un altre estat prealemany).

Se'm va acudir també anotar a quines ciutats van néixer els premiats. La classificació és la següent:

Nova York 16
Londres 7
París 5
Viena 5
Berlin 3
Chicago 3
Adelaida 2
Baltimore 2
Budapest 2
Estocolm 2
Hartford 2
Munich 2
New Haven 2
Praga 2
Stuttgart 2
Torí 2
Uppsala 2

O sigui, que Nova York podria ser una potència mundial per ella mateixa. Les nordamericanes New Haven i Hartford, les dues actualment de poc més de cent mil habitants, tenen l'honor de tenir dos premiats, el mateix que Uppsala, encara que Suècia pesa potser una mica massa en els premis.

LLOC D'OBTENCIÓ DEL TÍTOL DE MEDICINA O DEL DOCTORAT:


La Universitat on s'han cursat els estudis quan un és jove ha d'haver influït força més en la capacitació dels futurs nobels. Per això, considero la següent classificació molt més rellevant:



Estats Units 76
Regne Unit 33
Alemanya 14
França 12
Suècia 7
Suïssa 7
Àustria-Hongria 6
Austràlia 5
Canadà 5
Dinamarca 5
RF Alemanya 5

Com veieu, és força similar a l'anterior, amb la lògica davallada de l'Imperi Austrohungarès i l'ascens de la República Federal Alemanya com a reflex del pas del temps. En destacaria l'important augment de nordamericans i britànics. Espanya ocuparia el 15è lloc, empatada amb Rússia i Txecoslovàquia. La Unió Soviètica tampoc apareix, ni apareixerà en la següent.

Potser algun dia faig un rànquing de les universitats, que també seria interessant.

LLOC ON ES VAN FER LES INVESTIGACIONS QUE VAN DUR AL NOBEL:

Aquesta ha estat la part més difícil, Ningú arriba a un resultat d'un dia per l'altre i alguns investigadors s'han bellugat molt. La informació que he utilitzat no sempre ho deixa clar i, a vegades, he tirat més aviat d'intuició.

La classificació seria la següent:

Estats Units 95
Regne Unit 31
Alemanya 11
França 11
Austràlia 7
RF Alemanya 7
Suècia 7
Suïssa 7
Dinamarca 4
Àustria-Hongria 3
Bèlgica 3
Canadà 3

El pol d'atracció dels Estats Units, com veieu, és tremendament poderós. Hem passat de 67 nascuts a 95 investigadors als USA (entre ells, és clar, Severo Ochoa). El Regne Unit ha davallat un pelet davant el cosí americà, però segueix sent important; tampoc alemanys o francesos prosperen. Per a mi destaca especialment el cas d'Austràlia que ha donat grans investigadors que han fet la feina al seu país, país que no posaríem fàcilment en una llista de potències investigadores. Per primer cop apareix Bèlgica, encara que ha perdut un investigador de la classificació anterior perquè van ser quatre els que es van titular a universitats belgues.

I Espanya? Doncs, donat que l'únic que va guanyar el nobel treballant aquí va ser, com no, Cajal, ocupa un honrós 16è lloc empatada amb cinc països: Argentina, Àustria, Itàlia, Japó i Portugal. Clar que darrera ja no hi ha ningú més.

Qui eren tots aquests nobels?
Haig de confessar que a molts no els coneixia i a d'altres només vagament. Alguns són figures incontestables de la ciència i d'altres personatges més grisos o, com ja hem dit, controvertits.

Alguns dels més coneguts o reconeguts en diferents llistes d'investigadors influents serien, per ordre estrictament cronològic del premi: 

1904: Ivan Pàvlov (1849 - 1936): Qui va descriure un dels mecanismes psicològics bàsics, el condicionament.

1905: Robert Koch (1843 - 1910): Que va descobrir els bacteris de la tuberculosi i el còlera i va establir les bases de la Microbiologia moderna.

1908: Paul Ehrlich (1854 - 1915): Va fer un munt de descobriments, entre ells el del primer medicament útil contra la sífilis i els primers sèrums antibacteris.

1923: Frederick Banting (1891 - 1941): Codescobridor de la insulina.

1929: Frederick Hopkins (1861 - 1947): Un dels primers descobridors de les vitamines.

1930: Karl Landsteiner (1868 - 1943): Descobridor dels grups sanguinis.

1933. Thomas Hunt Morgan (1866 - 1945): Que va establir l'herència en els cromosomes.

1945: Alexander Fleming (1881 - 1955): Descobridor de la penicil·lina.

1952: Selman Waksman (1888 - 1973): Descobridor de l'estreptomicina, un altre important antibiòtic.

1962: James Watson (1928 - ) i Francis Crick (1916 - 2004): Codescobridors de l'estructura de la molècula del DNA.

1968: Hard Gobin Korana (1922 - 2011): Un dels descobridors del codi genètic.

1969: Max Delbrück (1906 - 1981): Un dels iniciadors de la genètica bacteriana.

1973: Konrad Lorenz (1903 - 1989): Un dels pares de l'etologia, l'estudi del comportament animal.

1983: Barbara McClintock (1902 - 1992): Descobridora dels transposons, gens capaços de desplaçar-se d'un lloc a l'altre del genoma.


Barbara McClintock, enorme pionera

1988: Gertrude Elion (1918 - 1999): Iniciadora de la farmacologia moderna i inventora, entre molts d'altres medicaments, de l'aciclovir (que alguns haureu utilitzat contra l'herpes).

Des d'aquest humil racó, un reconeixement a tots ells.

I una celebració:


Robin Warren i Barry Marshall, guanyadors el 2005; Marshall es va jugar l'estómac per descobrir l'origen bacteriològic de les úlceres i les gastritis.




diumenge, 26 de maig del 2013

L'origen de la moral

Segons els diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, es defineix moral com "Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. Les qualitats morals i les qualitats físiques." 
Durant segles, sinó mil·lenis, la bonesa o malesa dels actes i pensaments humans ha preocupat als propis humans.
Amb el temps, però, allò que semblava patrimoni d'estudi de la filosofia i la religió s'ha anat incorporant a la ciència, com tantes altres coses.

Durant segles, sinó mil·lenis, semblava que la moral era un dels trets que ens definien com a humans. Els últims anys, però, diferents investigadors han anat entenent que també en la resta d'animals també hi ha una moral, almenys incipient i, que en molts casos (especialment si parlem de Primats) és molt semblant a la nostra.


Un dels principals investigadors en aquest camp és Frans de Waal, holandès afincat als Estats Units (actualment prop d'Atlanta). 
De Waal investiga l'empatia i la simpatia en els primats; té molta obra editada en castellà que no us puc recomanar perquè no la conec però amb el que he vist d'ell en aquesta conferència TED:




i en aquest Redes, promet molt.

Molta gent pensa que els animals, especialment les mascotes, s'assemblen molts a nosaltres; més aviat, és al contrari, som nosaltres els que ens assemblem a ells.


Per cert, Frans de Waal va guanyar el premi IgNobel, aquesta esplèndida autopresa de pèl del món acadèmic, per un bonic treball sobre com els ximpanzés reconeixen el cul dels seus congèneres.

Altres investigadors intenten aprendre més específicament del comportament humà. Entre ells, és interessant Dan Ariely, que es centra en la irracionalitat del comportament, especialment en l'enrevessat i molt emocional món de les finances.

En aquesta conferència ens explica com actua la gent fent trampes, un tema que en l'actual situació econòmica, lliga perfectament psicologia i economia:





I, finalment, aquesta altra TED de Jonathan Haidt, sobre els valors que imperen en els diferents pensaments polítics. Molt interessant (aquesta no l'he pogut penjar i cal clicar l'enllaç anterior).


La moral, una altra de les fascinants construccions del cervell humà, aquest òrgan tan improbable.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Robots exploradors

Després de més de 70 entrades, em vaig adonar que pràcticament no havia dedicat res al Curiosity, apart d'una referència al seu preu en la dedicada a Neil Armstrong. Així que som-hi, que ja tocava.

Aquest vehicle, que és la part més visible de la missió MSL (Mars Science Laboratory) de la NASA, està revolucionant a ritme prudent el coneixement que tenim de Mart. Encara que alguns pensen equivocadament que està buscant vida al planeta roig, de moment ja ens ha indicat l'alta probabilitat que en tingués les condicions adequades fa uns quants milers de milions d'anys, que no és poca cosa. Teniu una entrada a la Wikipèdia, força completa, on s'especifiquen els objectius reals de la missió, que s'esperava que durés dos anys però com que està anant tan bé s'allargarà indefinidament. Si tenim present que l'Opportunity, el rover que va aterrar a Mart fa 9 anys (36 cops el temps que havia de durar la missió) encara segueix en actiu, l'expectativa de 55 anys (!) que li donen al Curiosity no sembla molt agosarada.


Retrat de família dels robots marcians
De moment, ja ha descobert roques clarament formades en aigua líquida i tots els elements bàsics per a la formació de la vida (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre). Per altra banda, ha estat el primer aparell capaç de perforar la superfície d'un altre planeta, com podeu veure en el següent vídeo:



Les càmeres de Curiosity ens han revelat amb un detall astorador com és la superfície de Mart, us recomano especialment aquest enllaç amb una panoràmica brutal des del seu lloc d'aterratge, que per cert s'anomena Bradbury, en honor al genial escriptor de les Cròniques marcianes.

Acabo amb una sèrie d'enllaços i vídeos que em semblen prou valuosos:

- L'entrada de la nau a Mart, narrada per Will Wheaton, l'arxienemic de Sheldon Cooper.

- El Facebook i el Twitter del Curiosity, que sembla que, encara que sigui un simple robot, no pot evitar les xarxes socials.

- Una entrevista al cap de guiatge, fàcil d'entendre perquè és argentí.

- Per què val la pena l'exploració espacial i una comparació entre el què costa l'espai i els rescats bancaris.

- El seguiment de la missió que fa un diari peruà.

- I, finalment, aquest vídeo que ens explica per què ja no hi ha aigua a Mart: